"La Muntanya Blanca" es troba en el Dhaulagiri Himal. S'abreuja amb "Dhaula" i té una altitud de 8.167 m. Primera per Kurt Diemberger (austríac), Peter Diener (alemany), Ernst Forrer i Albin Schelbert amb Nawang Dorje i Nyima Dorje (13-5-1960) per l'aresta nord-est i, deu dies després, Michel Vaucher i Hugo Weber amb una expedició suïssa amb Max Eiselin com a cap. Els expedicionaris i l'equip són transportats en avioneta fins a l'aresta nord. Entre 1950 i 1959 s'havien organitzat set intents de diferents nacionalitats fracassant per sota dels 8.000 m. Si no s'abandona l'aresta cimera per a fer un flanqueig, s'arriba a un fals cim, sovint confós amb el veritable cim. Les primeres als cims secundaris són:

* Dhaulagiri II (7.751 m): expedició austríaca, 1971.

* Dhaulagiri III (7.715 m): expedició alemanya, 1973.

* Dhaulagiri IV (7.661 m) i Dhaulagiri V (7.618 m): expedició japonesa, 1975.

Després de la primera ascensió, al 1969 es maten cinc nord-americans i dos sherpes en l'aresta SE en un intent dirigit per B. Everett. En 1970 un grup japonès dirigit per T. Otah assoleix la segona per l'original, igual que en 1973 un nord-americà a les ordres de J. Morrissey. En 1975 una allau mata a tres japonesos i dos sherpes en el pilar sud. En 1978 una expedició nipona realitza el pilar SO, encara que mor un participant. AL temps, un altre grup japonès perd quatre homes en la paret sud i aresta SE en el postmonzó. El polonès Wojciech Kurtyka encapçala una expedició internacional que escala la paret est (1980); encara que fa cim dies després per la via original. Max Eiselin torna a dirigir un equip, aquesta vegada obert, que situa a 14 dels seus 17 membres al cim (1980), entre ells a I. Luchsinger, qui llavors amb 59 anys es converteix en el més veterà buitmilista.

En 1981, H. Kamuro culmina en solitari en una expedició japonesa que repeteix la cara est. El japonès A. Koizumi amb el sherpa Wanchu duen a terme amb oxigen la ?primera? hivernal a un buit mil (13-12-1982) dins del calendari ?oficial? nepalès. En 1984 s'obre la ruta dels txecoslovacs per la paret oest. En 1984, un equip polonès fa una hivernal per l'aresta NO, primera hivernal indiscutida. A l'hivern de 1985 un equip suís ascendeix la paret est i l'aresta NO. L'eslovè Marko Prezelj obre una nova ruta en estil alpí en la primavera de 1998. El mateix any moren ací Chantal Mauduit i el sherpa Ang Thsering, probablement asfixiats dins de la seua tenda i no víctimes d'un allau com s'especula al principi. Tomaz Humar obre en solitari i en estil alpí una via en la cara sud (4.000 m, VII 90º, M7+) amb 1.700 m de roca, sortint a l'aresta després de nou dies d'escalada (novembre 1999).

Primera estatal pels navarresos Iñaki Aldaia, Javier Garayoa, Gerardo Plaza i el català Jordi Pons amb el sherpa Ang Rita (12-5-1979). La segona és per una expedició andalusa, amb cim de Manuel Morales i l'argentí Miguel Sánchez (5-10-1990). Segons «Kartajanari», altres cims són: el català Jordi Corominas (2-10-1991); els gallecs José Antonio i Jesús Martínez i Julián Rodríguez (24-9-1997) i els bascos germans Iñurrategui i Juan Oiarzabal (22-5-1998). El total de cims s'eleva a 12 persones. Així mateix, és notòria la temptativa hivernal de l'equip d'Enric Lucas al 1987. En la temptativa catalana de 1989 a la cara oest per la Txecoslovaca, es dóna per desaparegut sobre 8.000 m a Francisco Dalmases en un intent en solitari una vegada que decideix retrocedir a l'últim camp Jordi Cañameres.